28/10/08
27/10/08
Tornen els vuitanta...?
Si això fos un bloc de moda, la idea d'haver-se de tornar a engalanar amb muscleres mida 'king size' com si devota & lomba haguessin tengut un dia horrible, (o una dècada) farien preocupar-se a més d'un per haver de tornar a vestir-se de versió manga dels mod.
Però si parlam de música la cosa pot canviar substancialment... Per què? Doncs perquè els anys 80 i la seva bogeria artística en tots els aspectes, varen provocar el naixement d'alguns temes sonors els quals, vistos des de la perspectiva més serena i feng shui de la música actual, estan mostrant-nos com per aquella època en què el disseny ho emmascarava tot, existien algunes grans obres armòniques i vocals que està bé si se'ls netetja la pols i es recupera per a les generacions posteriors.
Així doncs, Nouvelle Vague, els recopilatoris de Paris Derniere, o Richard Cheese (per dir-ne alguns de tants) ens mostren com el reciclatge està de moda. No sé si per manca d'idees pròpies, per pressions discogràfiques que van a tret segur o si per la il·lusió de mostrar una perspectiva respectuosa i moderna de la música de fa vint anys, darrerament està produint-se una eclosió musical plena de versions, covers, reinterpretacions o el que es vulgui dir que amb major o menor mida encerten en els seus desitjos musicals que no són altres que sonar en el major nombre de mitjans possible per a després mostrar-hi de rebot les composicions pròpies.
Aquest podria semblar un post anti-covers, però res més enllà de la realitat; de fet, en molts treballs discogràfics la tasca compositora 'compartida' esdevé una autentica descoberta per a les oïdes, com per exemple la que m'ha fet tornar a escriure aquí: una fantàstica recopilació/revisió de bandes sonores que està a punt d'arribar a les nostres terres (com sempre, amb retard vers altres zones). Em refereix a 'Hollywood, Mon Amour', la pel·lícula que ha juntat a interessants noms propis de l'escena independent actual (Yael Naim, Katrine Ottosen o Skye) per a que ens mostrin com veuen elles els temes centrals d'alguns clàssics de les bandes sonores (Rocky III, Flahsdance, etc).
Un disc que PIAS s'encarrega de distribuir a les nostres tendes i que després de veure aquest segell a la tapa del disc, és garantia d'al manco aquest treball contenir una proposta musical diferent.
Igual aquest títol fa que torni al cinema... Bé, no crec
Per a aprofundir en la informació podeu visitar el seu web o el seu myspace .
Però si parlam de música la cosa pot canviar substancialment... Per què? Doncs perquè els anys 80 i la seva bogeria artística en tots els aspectes, varen provocar el naixement d'alguns temes sonors els quals, vistos des de la perspectiva més serena i feng shui de la música actual, estan mostrant-nos com per aquella època en què el disseny ho emmascarava tot, existien algunes grans obres armòniques i vocals que està bé si se'ls netetja la pols i es recupera per a les generacions posteriors.
Així doncs, Nouvelle Vague, els recopilatoris de Paris Derniere, o Richard Cheese (per dir-ne alguns de tants) ens mostren com el reciclatge està de moda. No sé si per manca d'idees pròpies, per pressions discogràfiques que van a tret segur o si per la il·lusió de mostrar una perspectiva respectuosa i moderna de la música de fa vint anys, darrerament està produint-se una eclosió musical plena de versions, covers, reinterpretacions o el que es vulgui dir que amb major o menor mida encerten en els seus desitjos musicals que no són altres que sonar en el major nombre de mitjans possible per a després mostrar-hi de rebot les composicions pròpies.
Aquest podria semblar un post anti-covers, però res més enllà de la realitat; de fet, en molts treballs discogràfics la tasca compositora 'compartida' esdevé una autentica descoberta per a les oïdes, com per exemple la que m'ha fet tornar a escriure aquí: una fantàstica recopilació/revisió de bandes sonores que està a punt d'arribar a les nostres terres (com sempre, amb retard vers altres zones). Em refereix a 'Hollywood, Mon Amour', la pel·lícula que ha juntat a interessants noms propis de l'escena independent actual (Yael Naim, Katrine Ottosen o Skye) per a que ens mostrin com veuen elles els temes centrals d'alguns clàssics de les bandes sonores (Rocky III, Flahsdance, etc).
Un disc que PIAS s'encarrega de distribuir a les nostres tendes i que després de veure aquest segell a la tapa del disc, és garantia d'al manco aquest treball contenir una proposta musical diferent.
Igual aquest títol fa que torni al cinema... Bé, no crec
Per a aprofundir en la informació podeu visitar el seu web o el seu myspace .
19/04/08
17/04/08
Terez
De nom exòtic, i veu més allunyada dels cànons habituals que suposadament exigeixen els puristes del jazz melòdic, arriba Terez Montcalm per embadalir-nos amb la seva màgia en forma d'instrument vocal a un disc més que encertadament anomenat "Voodoo".
I és que només l'èxtasi que experimenten les descendents dels esclaus de l'oest d'Àfrica pot ser comparable amb el cúmul d'emocions i màgiques combinacions sonores que aquesta canadenca (un dels paisos musicalment parlant més interessants a l'actualitat) és capaç d'oferir al llarg dels 12 talls que conformen un treball llençat a l'estat espanyol des d'un segell a seguir molt de prop: New Mood Jazz (Marcus Miller, Litus, etc)
Cançons pròpies creades amb una marcada dèria per a cuidar les parts guitarreres, l'altre dels instruments que, junt la veu, domina la canadenca, mesclades amb bones versions, tan de moda últimament, de Jimi Hendrix, Elton John o l'enèsima revisió del Sweet dreams dels Eurythmics, conformen el gruix el tercer i ambiciós disc d'una artista que ja és comparada, amb tot el dret del món amb icones de la historia musical com Janis Joplin o Ella Fitzgerald, quasi res.
I és que només l'èxtasi que experimenten les descendents dels esclaus de l'oest d'Àfrica pot ser comparable amb el cúmul d'emocions i màgiques combinacions sonores que aquesta canadenca (un dels paisos musicalment parlant més interessants a l'actualitat) és capaç d'oferir al llarg dels 12 talls que conformen un treball llençat a l'estat espanyol des d'un segell a seguir molt de prop: New Mood Jazz (Marcus Miller, Litus, etc)
Cançons pròpies creades amb una marcada dèria per a cuidar les parts guitarreres, l'altre dels instruments que, junt la veu, domina la canadenca, mesclades amb bones versions, tan de moda últimament, de Jimi Hendrix, Elton John o l'enèsima revisió del Sweet dreams dels Eurythmics, conformen el gruix el tercer i ambiciós disc d'una artista que ja és comparada, amb tot el dret del món amb icones de la historia musical com Janis Joplin o Ella Fitzgerald, quasi res.
24/03/08
23/03/08
Descobriments...
A cops, la casualitat et porta a descobrir (en el cas d'avui redescobrir) nous, i no tant nous, talents musicals que fan sentir-te ínfimament petit en un món tan immensament gran com és la música. Ja m'ha passat amb John Mayer, Raul Midón, Ray Lamontagne, etc., i ara amb Paula Cole.
Res a veure sanguíniament amb els Cole de tota la vida (Natalie, Nat King, etc), tot i que per la seva qualitat podria ser acceptada al clan, aquesta interessant re-troballa que m'ha arribat a les oïdes és una d'aquestes agradables sorpreses que et donen fils dels que val la pena estirar fins a l'altre cap del cabdell per a veure què hi ha de bo...
Artista amb una més o manco sòlida carrera a sobre (ha treballat amb grans com Peter Gabriel, el seu descobridor o Melissa Etheridge), es va donar a conéixer a molts (jo inclòs), tot i que sense gaire repercussió) amb la bso de Dawson Creek, fet aquest que per variar la va encasellar erròniament en el món del "adult-pop" americà en detriment de la seva vessant més jazz i soul que hauria d'haver potenciat en major mida.
Esper que els seus treballs on vull submergir-me en tenir una estona estiguin tan ben construits com aquesta gran cançó anomenada feeling love...
Res a veure sanguíniament amb els Cole de tota la vida (Natalie, Nat King, etc), tot i que per la seva qualitat podria ser acceptada al clan, aquesta interessant re-troballa que m'ha arribat a les oïdes és una d'aquestes agradables sorpreses que et donen fils dels que val la pena estirar fins a l'altre cap del cabdell per a veure què hi ha de bo...
Artista amb una més o manco sòlida carrera a sobre (ha treballat amb grans com Peter Gabriel, el seu descobridor o Melissa Etheridge), es va donar a conéixer a molts (jo inclòs), tot i que sense gaire repercussió) amb la bso de Dawson Creek, fet aquest que per variar la va encasellar erròniament en el món del "adult-pop" americà en detriment de la seva vessant més jazz i soul que hauria d'haver potenciat en major mida.
Esper que els seus treballs on vull submergir-me en tenir una estona estiguin tan ben construits com aquesta gran cançó anomenada feeling love...
05/03/08
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
