Diferents...

Han hagut de passar dues dècades d'ençà d'aquell Sant Jordi, perquè ens tornem ateus, deixem el Palau per a sortir a veure món i donem peu a l'aparició de formacions les quals pensin en la música en català sense sentiment d'inferioritat i sense haver de refugiar-se entre la subvenció de torn (tot i que encara donin un cop de ma) o el caça talents governamental qui, a mode de comercial de la politica, necessiti complir objectius anuals sense importar-hi res més que el nombre d'ajuts i no el motiu dels mateixos.
I sí, podríem acceptar que els musics en català són diferents, però ni tant com uns voldrien ni tan poc com altres desitjarien, perquè la música i la gent acaba evolucionant o involucionant, segons ho mirin uns o altres ulls.
Alguns exemples de com estan canviant les coses, són dos cosins musicals apareguts des de zones també cosines, Catalunya i Balears: Mishima i Marcel Cranc.
Ambdues propostes sonores en que el pop de so novaiorquès embolcalla a la paraula, sí, catalana, i en que les aportacions electròniques estan fetes des d'una sensibilitat no-regionalista, semblen ser el reflex dels nous moviments musicals que estan girant dins el saturat món independent de la música, que no de música independent com s'intenta vendre des d'estaments no musicals, per a aportar certa frescor al panorama.
Tal vegada seria un bon moment per a que d'una vegada per totes els pesos pesants (lax 'n' bustos, pets's, penya's, etc's), o el seu entorn hiper-protector, fessin lloc als qui intenten renovar i ampliar l'oferta sonora des de perspectives que ja fa temps funcionen en altres llengües i llocs, i que degut a recels o falta de demanda clara (per desconeixement) han evitat que es doni una expansió real cap una nova revolució musical com la que musics com Gerard Quintana o Pemy Fortuny, (dos dels pocs que han sabut condicionar-se correctament al nou panorama sonor) portaren a terme fa 20 anys.
Doncs noms propis com els catalans Mishima que acaben de treure "set tota la vida (sinnamon records)" o Marcel Cranc "animal fràgil (blau/discmedi)" a la fi són, de forma clara, una opció real per a ampliar fins horitzons diferents el poc renovat parc sonor català.
Els primers, Mishima, per la seva visió internacional de la forma de compondre música, la capacitat per a contar coses sense caure en clixés i la extraordinària harmonia entre pop i electrònica; i el segon, Marcel Cranc (si es preferix Miquel Vicensastre) per l'atreviment que suposa el fet de voler fugir de la música de verbena, la qual ha d'acompanyar necessàriament a les propostes balears que trien la llengua illenca per a expressar-se, i per la gran tasca en l'aconseguiment d'un so poc comú, propi i allunyat de la resta de propostes autòctones que encara es barallen intentant imitar a Sau o, com molt, a Antonia Font.
Tan de bo deixem algun dia de ser diferents musicalment per la llengua i sí ho siguem pels estils i les cançons de grans projectes sonors com els que tímidament van apareixent... Maleïda política...

Podeu escoltar aquestes propostes aquí:

Marcel Cranc

Mishima