KD

Lang, com es suposa... acaba de llençar el que probablement sigui el disc amb el que aconsegueixi fer oblidar d'una vegada per totes que va (desgraciadament per la seva imatge i afortunadament per la seva butxaca) col·laborar amb Elton John a aquella oda al glam desnodrit i carregat de lluentons anomenada Teardrops, que molts podem recordar gràcies a la constant radiació (radiofònica i a cops nuclear) que varem patir a l'estil més purament quaranter.
Sí, sí, que ja sé que compta amb varis Grammys a l'abast, (no sé si això es garantia de res) o que la vida personal d'aquesta artista ha estat força trasbalsada i això ja li ha fet canviar la imatge i també el tipus de música, però no puc evitar aprofitar qualsevol ocasió que se'm presenti per a descarregar contra Sir Elton, ho sento.
Doncs vuit anys ha dedicat na Kathryn a Watershed; una petita meravella musical que desborda puntetes de jazz, country i pop a parts iguals, i a on la mesura harmònica i la conjugació d'aquests estils, mesclats amb el repòs i la maceració (com si d'un gran reserva del priorat es tractàs), fan del resultat un esplèndid seguit de cançons capaç de fer que qualsevol que les escolti pugui tancar els ulls i, per una estona, deixar-se fer per la veu i la capacitat creativa de la canadenca i experimentar fins i tot sensacions, un concepte que ultimament no es dóna gens sovint en la música.
No se si és cosa de Nonesuch, o si Canadà (pais de grans propostes musicals com Malajube o Of Monteral), o si PETA, o si que els Rollings l'imitassin descaradment el seu Constant Craving o si l'homosexualitat, el cas és que KD Lang ha reunit experiencia, experiències, bones idees i les ha fetes coincidir a Watershed.