Lang, com es suposa... acaba de llençar el que probablement sigui el disc amb el que aconsegueixi fer oblidar d'una vegada per totes que va (desgraciadament per la seva imatge i afortunadament per la seva butxaca) col·laborar amb Elton John a aquella oda al glam desnodrit i carregat de lluentons anomenada Teardrops, que molts podem recordar gràcies a la constant radiació (radiofònica i a cops nuclear) que varem patir a l'estil més purament quaranter.
Sí, sí, que ja sé que compta amb varis Grammys a l'abast, (no sé si això es garantia de res) o que la vida personal d'aquesta artista ha estat força trasbalsada i això ja li ha fet canviar la imatge i també el tipus de música, però no puc evitar aprofitar qualsevol ocasió que se'm presenti per a descarregar contra Sir Elton, ho sento.
Doncs vuit anys ha dedicat na Kathryn a Watershed; una petita meravella musical que desborda puntetes de jazz, country i pop a parts iguals, i a on la mesura harmònica i la conjugació d'aquests estils, mesclats amb el repòs i la maceració (com si d'un gran reserva del priorat es tractàs), fan del resultat un esplèndid seguit de cançons capaç de fer que qualsevol que les escolti pugui tancar els ulls i, per una estona, deixar-se fer per la veu i la capacitat creativa de la canadenca i experimentar fins i tot sensacions, un concepte que ultimament no es dóna gens sovint en la música.
No se si és cosa de Nonesuch, o si Canadà (pais de grans propostes musicals com Malajube o Of Monteral), o si PETA, o si que els Rollings l'imitassin descaradment el seu Constant Craving o si l'homosexualitat, el cas és que KD Lang ha reunit experiencia, experiències, bones idees i les ha fetes coincidir a Watershed.
31/1/08
21/1/08
Retorns
Primer foren els Who, després Led Zeppelin, Genesis, Police, ara Michael Jackson, els qui convidats pel directiu de torn, afeccionat a tractar la música com un gran joc construït sobre el Risk i el Monopoli a parts iguals, decidiren penjar-se les guitarres, encendre els micròfons de nou, re-gravar-se els vells temes o pujar-se als escenaris, per a demostrar a les noves generacions com sonen els grups que les han influenciat i embadalir als seguidors de sempre.
Estrategia comercial basada en la nostalgia? tenir al calaix encara coses a dir? No se, probablement una mica de tot. El cas és que una nova signatura de pes s'ha d'afegir a la llista dels retorns, tot i no haver aturat mai: Beck. Sí, sí! El cantautor de L.A. tornarà a llençar al mercat, el treball que va marcar una inflexió en la musica indie pop, el disc que molts empren per a explicar què és i com ha de sonar aquest estil a l'actualitat: Odelay (DGC, 1996).
Un lp que porta sobre les esquenes 12 anys d'existència i que serà reeditat en format de luxe conformat per 2 cds, dvd, extres per a fans.. vaja el de sempre, i que servirà per a comprovar com la industria discogràfica continua apostant pel passat per intentar aconseguir que el seu futur tengui, contablement parlant, xifres semblants com les que es donaven quan apareixien els treballs i les bandes que he esmentat abans.
La llista és inacabable, i la conforma qualsevol banda que al llarg de dècades passades hagi estat capaç de vendre un parell de milions de discs. Un joc força perillós que pot enfonsar als qui intentin engegar una carrera discogràfico-musical a l'actualitat i que pot saturar una mica més l'anquilosat món sonor que s'està erigint davant nosaltres.
No seré jo qui intenti explicar una solució possible a una situació que ja no la té... Igual és que hi ha massa música ja i els humans no tenim la capacitat per a absorbir tal quantitat d'informació. Però sigui benvinguda la oportunitat d'anar a la tenda i retrobar-se amb un disc l'estant de novetats que compta amb alguns dels himnes del pop independent com Novacaine o Devil's Haircut i que vist el ressorgir del pop independent a l'actualitat, com a mínim serà un hit en vendes, al cap i a la fi, un dels motius de pes de tots aquests retorns.
Estrategia comercial basada en la nostalgia? tenir al calaix encara coses a dir? No se, probablement una mica de tot. El cas és que una nova signatura de pes s'ha d'afegir a la llista dels retorns, tot i no haver aturat mai: Beck. Sí, sí! El cantautor de L.A. tornarà a llençar al mercat, el treball que va marcar una inflexió en la musica indie pop, el disc que molts empren per a explicar què és i com ha de sonar aquest estil a l'actualitat: Odelay (DGC, 1996).
Un lp que porta sobre les esquenes 12 anys d'existència i que serà reeditat en format de luxe conformat per 2 cds, dvd, extres per a fans.. vaja el de sempre, i que servirà per a comprovar com la industria discogràfica continua apostant pel passat per intentar aconseguir que el seu futur tengui, contablement parlant, xifres semblants com les que es donaven quan apareixien els treballs i les bandes que he esmentat abans.
La llista és inacabable, i la conforma qualsevol banda que al llarg de dècades passades hagi estat capaç de vendre un parell de milions de discs. Un joc força perillós que pot enfonsar als qui intentin engegar una carrera discogràfico-musical a l'actualitat i que pot saturar una mica més l'anquilosat món sonor que s'està erigint davant nosaltres.
No seré jo qui intenti explicar una solució possible a una situació que ja no la té... Igual és que hi ha massa música ja i els humans no tenim la capacitat per a absorbir tal quantitat d'informació. Però sigui benvinguda la oportunitat d'anar a la tenda i retrobar-se amb un disc l'estant de novetats que compta amb alguns dels himnes del pop independent com Novacaine o Devil's Haircut i que vist el ressorgir del pop independent a l'actualitat, com a mínim serà un hit en vendes, al cap i a la fi, un dels motius de pes de tots aquests retorns.
15/1/08
Diferents...
Han hagut de passar dues dècades d'ençà d'aquell Sant Jordi, perquè ens tornem ateus, deixem el Palau per a sortir a veure món i donem peu a l'aparició de formacions les quals pensin en la música en català sense sentiment d'inferioritat i sense haver de refugiar-se entre la subvenció de torn (tot i que encara donin un cop de ma) o el caça talents governamental qui, a mode de comercial de la politica, necessiti complir objectius anuals sense importar-hi res més que el nombre d'ajuts i no el motiu dels mateixos.
I sí, podríem acceptar que els musics en català són diferents, però ni tant com uns voldrien ni tan poc com altres desitjarien, perquè la música i la gent acaba evolucionant o involucionant, segons ho mirin uns o altres ulls.
Alguns exemples de com estan canviant les coses, són dos cosins musicals apareguts des de zones també cosines, Catalunya i Balears: Mishima i Marcel Cranc.
Ambdues propostes sonores en que el pop de so novaiorquès embolcalla a la paraula, sí, catalana, i en que les aportacions electròniques estan fetes des d'una sensibilitat no-regionalista, semblen ser el reflex dels nous moviments musicals que estan girant dins el saturat món independent de la música, que no de música independent com s'intenta vendre des d'estaments no musicals, per a aportar certa frescor al panorama.
Tal vegada seria un bon moment per a que d'una vegada per totes els pesos pesants (lax 'n' bustos, pets's, penya's, etc's), o el seu entorn hiper-protector, fessin lloc als qui intenten renovar i ampliar l'oferta sonora des de perspectives que ja fa temps funcionen en altres llengües i llocs, i que degut a recels o falta de demanda clara (per desconeixement) han evitat que es doni una expansió real cap una nova revolució musical com la que musics com Gerard Quintana o Pemy Fortuny, (dos dels pocs que han sabut condicionar-se correctament al nou panorama sonor) portaren a terme fa 20 anys.
Doncs noms propis com els catalans Mishima que acaben de treure "set tota la vida (sinnamon records)" o Marcel Cranc "animal fràgil (blau/discmedi)" a la fi són, de forma clara, una opció real per a ampliar fins horitzons diferents el poc renovat parc sonor català.
Els primers, Mishima, per la seva visió internacional de la forma de compondre música, la capacitat per a contar coses sense caure en clixés i la extraordinària harmonia entre pop i electrònica; i el segon, Marcel Cranc (si es preferix Miquel Vicensastre) per l'atreviment que suposa el fet de voler fugir de la música de verbena, la qual ha d'acompanyar necessàriament a les propostes balears que trien la llengua illenca per a expressar-se, i per la gran tasca en l'aconseguiment d'un so poc comú, propi i allunyat de la resta de propostes autòctones que encara es barallen intentant imitar a Sau o, com molt, a Antonia Font.
Tan de bo deixem algun dia de ser diferents musicalment per la llengua i sí ho siguem pels estils i les cançons de grans projectes sonors com els que tímidament van apareixent... Maleïda política...
Podeu escoltar aquestes propostes aquí:
Marcel Cranc
Mishima
I sí, podríem acceptar que els musics en català són diferents, però ni tant com uns voldrien ni tan poc com altres desitjarien, perquè la música i la gent acaba evolucionant o involucionant, segons ho mirin uns o altres ulls.
Alguns exemples de com estan canviant les coses, són dos cosins musicals apareguts des de zones també cosines, Catalunya i Balears: Mishima i Marcel Cranc.
Ambdues propostes sonores en que el pop de so novaiorquès embolcalla a la paraula, sí, catalana, i en que les aportacions electròniques estan fetes des d'una sensibilitat no-regionalista, semblen ser el reflex dels nous moviments musicals que estan girant dins el saturat món independent de la música, que no de música independent com s'intenta vendre des d'estaments no musicals, per a aportar certa frescor al panorama.
Tal vegada seria un bon moment per a que d'una vegada per totes els pesos pesants (lax 'n' bustos, pets's, penya's, etc's), o el seu entorn hiper-protector, fessin lloc als qui intenten renovar i ampliar l'oferta sonora des de perspectives que ja fa temps funcionen en altres llengües i llocs, i que degut a recels o falta de demanda clara (per desconeixement) han evitat que es doni una expansió real cap una nova revolució musical com la que musics com Gerard Quintana o Pemy Fortuny, (dos dels pocs que han sabut condicionar-se correctament al nou panorama sonor) portaren a terme fa 20 anys.
Doncs noms propis com els catalans Mishima que acaben de treure "set tota la vida (sinnamon records)" o Marcel Cranc "animal fràgil (blau/discmedi)" a la fi són, de forma clara, una opció real per a ampliar fins horitzons diferents el poc renovat parc sonor català.
Els primers, Mishima, per la seva visió internacional de la forma de compondre música, la capacitat per a contar coses sense caure en clixés i la extraordinària harmonia entre pop i electrònica; i el segon, Marcel Cranc (si es preferix Miquel Vicensastre) per l'atreviment que suposa el fet de voler fugir de la música de verbena, la qual ha d'acompanyar necessàriament a les propostes balears que trien la llengua illenca per a expressar-se, i per la gran tasca en l'aconseguiment d'un so poc comú, propi i allunyat de la resta de propostes autòctones que encara es barallen intentant imitar a Sau o, com molt, a Antonia Font.
Tan de bo deixem algun dia de ser diferents musicalment per la llengua i sí ho siguem pels estils i les cançons de grans projectes sonors com els que tímidament van apareixent... Maleïda política...
Podeu escoltar aquestes propostes aquí:
Marcel Cranc
Mishima
14/1/08
12/1/08
Himnes
Els qui pensaven que el món és l'única pàtria que existeix ja tenen un nou motiu per a enorgullir-se de la seva postura: ja hi ha proposta en ferme de lletra per a la marxa granadera, coneguda com himne estatal.
I sí, evidentment ja hi de nou debat nacional, a l'altura dels millors anys de GH's o OT's; com no podia ser d'altra forma en un país tan de bombo i pandereta com aquest. Des de temps del la,la,la en català de Serrat, no hi havia una polèmica musical semblant en calat social com aquesta; serà que no han canviat tant els temps, no?
Però vaja, si el boss aconseguia que el seu "born in the usa" fos considerat com l'himne oficiós del país de les barres i estrelles, encara som a temps que aparegui alguna cançó que faci el mateix efecte substitutiu per a aquest cantó de l'atlàntic...
No sé si amb la categoria d'himne, però superant amb creus a la de clàssic, és la cançó que m'encantaria dedicar a tots els escurçons que han decidit dir què és un himne i què no ho és.
Perquè estaria be que hi hagués dies com els canta Van Morrison....
by Joan Trias.
I sí, evidentment ja hi de nou debat nacional, a l'altura dels millors anys de GH's o OT's; com no podia ser d'altra forma en un país tan de bombo i pandereta com aquest. Des de temps del la,la,la en català de Serrat, no hi havia una polèmica musical semblant en calat social com aquesta; serà que no han canviat tant els temps, no?
Però vaja, si el boss aconseguia que el seu "born in the usa" fos considerat com l'himne oficiós del país de les barres i estrelles, encara som a temps que aparegui alguna cançó que faci el mateix efecte substitutiu per a aquest cantó de l'atlàntic...
No sé si amb la categoria d'himne, però superant amb creus a la de clàssic, és la cançó que m'encantaria dedicar a tots els escurçons que han decidit dir què és un himne i què no ho és.
Perquè estaria be que hi hagués dies com els canta Van Morrison....
by Joan Trias.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
