23/3/08
Descobriments...
A cops, la casualitat et porta a descobrir (en el cas d'avui redescobrir) nous, i no tant nous, talents musicals que fan sentir-te ínfimament petit en un món tan immensament gran com és la música. Ja m'ha passat amb John Mayer, Raul Midón, Ray Lamontagne, etc., i ara amb Paula Cole.
Res a veure sanguíniament amb els Cole de tota la vida (Natalie, Nat King, etc), tot i que per la seva qualitat podria ser acceptada al clan, aquesta interessant re-troballa que m'ha arribat a les oïdes és una d'aquestes agradables sorpreses que et donen fils dels que val la pena estirar fins a l'altre cap del cabdell per a veure què hi ha de bo...
Artista amb una més o manco sòlida carrera a sobre (ha treballat amb grans com Peter Gabriel, el seu descobridor o Melissa Etheridge), es va donar a conéixer a molts (jo inclòs), tot i que sense gaire repercussió) amb la bso de Dawson Creek, fet aquest que per variar la va encasellar erròniament en el món del "adult-pop" americà en detriment de la seva vessant més jazz i soul que hauria d'haver potenciat en major mida.
Esper que els seus treballs on vull submergir-me en tenir una estona estiguin tan ben construits com aquesta gran cançó anomenada feeling love...
Res a veure sanguíniament amb els Cole de tota la vida (Natalie, Nat King, etc), tot i que per la seva qualitat podria ser acceptada al clan, aquesta interessant re-troballa que m'ha arribat a les oïdes és una d'aquestes agradables sorpreses que et donen fils dels que val la pena estirar fins a l'altre cap del cabdell per a veure què hi ha de bo...
Artista amb una més o manco sòlida carrera a sobre (ha treballat amb grans com Peter Gabriel, el seu descobridor o Melissa Etheridge), es va donar a conéixer a molts (jo inclòs), tot i que sense gaire repercussió) amb la bso de Dawson Creek, fet aquest que per variar la va encasellar erròniament en el món del "adult-pop" americà en detriment de la seva vessant més jazz i soul que hauria d'haver potenciat en major mida.
Esper que els seus treballs on vull submergir-me en tenir una estona estiguin tan ben construits com aquesta gran cançó anomenada feeling love...
4/3/08
John Say's
Ha tornat, discogràficament parlant i de forma més que breu, un dels músics més complets de tot el panorama pop anglès: John Mayer.
Una banda sonora, ultimament el refugi econòmicament solvent i de liquidesa ràpida emprat per a molts artistes; concretament la que dona fil musical al film "The bucket list" (Ahora o nunca), és la que ha fet retornar a l'estudi a un artista privilegiat, capaç de dominar dos dels instruments més complicats que existeixen i que a primer colp d'ull semblen dels més senzills de la música: veu i guitarra.
Des d'una de les meravelles musicals del 2006, anomenada Continuum (disc que, inexplicablement, o no, ha passat més que desapercebut a l'estat espanyol) Mayer s'havia dedicat a recórrer mig món en directe, un dels seus "forts", i a descobrir nous amics (Ben Folds, Robert Randolph...) amb qui compartir talent sonor en un interessant projecte que reconvertia un porta-avions en un escenari flotant gegant.
I entre concert, gira, recollida de grammys, etc., aquest bon músic ha aparegut amb un retorn musical cap al pop primerenc de temes com "daughters", o "your body is wonderland"; estil que esperem no sigui de nou la linea a seguir en propers treballs ja que el soul elegant i carregat de detalls sonors espectaculars que aconseguia aquest americà a Continuum, seria molt probablement el punt d'inici de la conquesta del món, (ja iniciada mediaticament en aparicions a CSI o la propia banda sonora de Ahora o nunca).
Una banda sonora, ultimament el refugi econòmicament solvent i de liquidesa ràpida emprat per a molts artistes; concretament la que dona fil musical al film "The bucket list" (Ahora o nunca), és la que ha fet retornar a l'estudi a un artista privilegiat, capaç de dominar dos dels instruments més complicats que existeixen i que a primer colp d'ull semblen dels més senzills de la música: veu i guitarra.
Des d'una de les meravelles musicals del 2006, anomenada Continuum (disc que, inexplicablement, o no, ha passat més que desapercebut a l'estat espanyol) Mayer s'havia dedicat a recórrer mig món en directe, un dels seus "forts", i a descobrir nous amics (Ben Folds, Robert Randolph...) amb qui compartir talent sonor en un interessant projecte que reconvertia un porta-avions en un escenari flotant gegant.
I entre concert, gira, recollida de grammys, etc., aquest bon músic ha aparegut amb un retorn musical cap al pop primerenc de temes com "daughters", o "your body is wonderland"; estil que esperem no sigui de nou la linea a seguir en propers treballs ja que el soul elegant i carregat de detalls sonors espectaculars que aconseguia aquest americà a Continuum, seria molt probablement el punt d'inici de la conquesta del món, (ja iniciada mediaticament en aparicions a CSI o la propia banda sonora de Ahora o nunca).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
