27/10/08
Tornen els vuitanta...?
Si això fos un bloc de moda, la idea d'haver-se de tornar a engalanar amb muscleres mida 'king size' com si devota & lomba haguessin tengut un dia horrible, (o una dècada) farien preocupar-se a més d'un per haver de tornar a vestir-se de versió manga dels mod.
Però si parlam de música la cosa pot canviar substancialment... Per què? Doncs perquè els anys 80 i la seva bogeria artística en tots els aspectes, varen provocar el naixement d'alguns temes sonors els quals, vistos des de la perspectiva més serena i feng shui de la música actual, estan mostrant-nos com per aquella època en què el disseny ho emmascarava tot, existien algunes grans obres armòniques i vocals que està bé si se'ls netetja la pols i es recupera per a les generacions posteriors.
Així doncs, Nouvelle Vague, els recopilatoris de Paris Derniere, o Richard Cheese (per dir-ne alguns de tants) ens mostren com el reciclatge està de moda. No sé si per manca d'idees pròpies, per pressions discogràfiques que van a tret segur o si per la il·lusió de mostrar una perspectiva respectuosa i moderna de la música de fa vint anys, darrerament està produint-se una eclosió musical plena de versions, covers, reinterpretacions o el que es vulgui dir que amb major o menor mida encerten en els seus desitjos musicals que no són altres que sonar en el major nombre de mitjans possible per a després mostrar-hi de rebot les composicions pròpies.
Aquest podria semblar un post anti-covers, però res més enllà de la realitat; de fet, en molts treballs discogràfics la tasca compositora 'compartida' esdevé una autentica descoberta per a les oïdes, com per exemple la que m'ha fet tornar a escriure aquí: una fantàstica recopilació/revisió de bandes sonores que està a punt d'arribar a les nostres terres (com sempre, amb retard vers altres zones). Em refereix a 'Hollywood, Mon Amour', la pel·lícula que ha juntat a interessants noms propis de l'escena independent actual (Yael Naim, Katrine Ottosen o Skye) per a que ens mostrin com veuen elles els temes centrals d'alguns clàssics de les bandes sonores (Rocky III, Flahsdance, etc).
Un disc que PIAS s'encarrega de distribuir a les nostres tendes i que després de veure aquest segell a la tapa del disc, és garantia d'al manco aquest treball contenir una proposta musical diferent.
Igual aquest títol fa que torni al cinema... Bé, no crec
Per a aprofundir en la informació podeu visitar el seu web o el seu myspace .
Però si parlam de música la cosa pot canviar substancialment... Per què? Doncs perquè els anys 80 i la seva bogeria artística en tots els aspectes, varen provocar el naixement d'alguns temes sonors els quals, vistos des de la perspectiva més serena i feng shui de la música actual, estan mostrant-nos com per aquella època en què el disseny ho emmascarava tot, existien algunes grans obres armòniques i vocals que està bé si se'ls netetja la pols i es recupera per a les generacions posteriors.
Així doncs, Nouvelle Vague, els recopilatoris de Paris Derniere, o Richard Cheese (per dir-ne alguns de tants) ens mostren com el reciclatge està de moda. No sé si per manca d'idees pròpies, per pressions discogràfiques que van a tret segur o si per la il·lusió de mostrar una perspectiva respectuosa i moderna de la música de fa vint anys, darrerament està produint-se una eclosió musical plena de versions, covers, reinterpretacions o el que es vulgui dir que amb major o menor mida encerten en els seus desitjos musicals que no són altres que sonar en el major nombre de mitjans possible per a després mostrar-hi de rebot les composicions pròpies.
Aquest podria semblar un post anti-covers, però res més enllà de la realitat; de fet, en molts treballs discogràfics la tasca compositora 'compartida' esdevé una autentica descoberta per a les oïdes, com per exemple la que m'ha fet tornar a escriure aquí: una fantàstica recopilació/revisió de bandes sonores que està a punt d'arribar a les nostres terres (com sempre, amb retard vers altres zones). Em refereix a 'Hollywood, Mon Amour', la pel·lícula que ha juntat a interessants noms propis de l'escena independent actual (Yael Naim, Katrine Ottosen o Skye) per a que ens mostrin com veuen elles els temes centrals d'alguns clàssics de les bandes sonores (Rocky III, Flahsdance, etc).
Un disc que PIAS s'encarrega de distribuir a les nostres tendes i que després de veure aquest segell a la tapa del disc, és garantia d'al manco aquest treball contenir una proposta musical diferent.
Igual aquest títol fa que torni al cinema... Bé, no crec
Per a aprofundir en la informació podeu visitar el seu web o el seu myspace .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
