soizoom

Stairway To Heaven - Led Zeppelin

2008-10-28T22:33:00.002+01:00

Tornen els vuitanta...?

2008-10-27T18:36:00.007+01:00

Si això fos un bloc de moda, la idea d'haver-se de tornar a engalanar amb muscleres mida 'king size' com si devota & lomba haguessin tengut un dia horrible, (o una dècada) farien preocupar-se a més d'un per haver de tornar a vestir-se de versió manga dels mod.

Però si parlam de música la cosa pot canviar substancialment... Per què? Doncs perquè els anys 80 i la seva bogeria artística en tots els aspectes, varen provocar el naixement d'alguns temes sonors els quals, vistos des de la perspectiva més serena i feng shui de la música actual, estan mostrant-nos com per aquella època en què el disseny ho emmascarava tot, existien algunes grans obres armòniques i vocals que està bé si se'ls netetja la pols i es recupera per a les generacions posteriors.

Així doncs, Nouvelle Vague, els recopilatoris de Paris Derniere, o Richard Cheese (per dir-ne alguns de tants) ens mostren com el reciclatge està de moda. No sé si per manca d'idees pròpies, per pressions discogràfiques que van a tret segur o si per la il·lusió de mostrar una perspectiva respectuosa i moderna de la música de fa vint anys, darrerament està produint-se una eclosió musical plena de versions, covers, reinterpretacions o el que es vulgui dir que amb major o menor mida encerten en els seus desitjos musicals que no són altres que sonar en el major nombre de mitjans possible per a després mostrar-hi de rebot les composicions pròpies.

Aquest podria semblar un post anti-covers, però res més enllà de la realitat; de fet, en molts treballs discogràfics la tasca compositora 'compartida' esdevé una autentica descoberta per a les oïdes, com per exemple la que m'ha fet tornar a escriure aquí: una fantàstica recopilació/revisió de bandes sonores que està a punt d'arribar a les nostres terres (com sempre, amb retard vers altres zones). Em refereix a 'Hollywood, Mon Amour', la pel·lícula que ha juntat a interessants noms propis de l'escena independent actual (Yael Naim, Katrine Ottosen o Skye) per a que ens mostrin com veuen elles els temes centrals d'alguns clàssics de les bandes sonores (Rocky III, Flahsdance, etc).
Un disc que PIAS s'encarrega de distribuir a les nostres tendes i que després de veure aquest segell a la tapa del disc, és garantia d'al manco aquest treball contenir una proposta musical diferent.
Igual aquest títol fa que torni al cinema... Bé, no crec

Per a aprofundir en la informació podeu visitar el seu web o el seu myspace .

The Riverboat Song - Ocean Colour Scene

2008-04-19T13:50:00.003+02:00

Terez

2008-04-17T23:43:00.006+02:00

De nom exòtic, i veu més allunyada dels cànons habituals que suposadament exigeixen els puristes del jazz melòdic, arriba Terez Montcalm per embadalir-nos amb la seva màgia en forma d'instrument vocal a un disc més que encertadament anomenat "Voodoo".
I és que només l'èxtasi que experimenten les descendents dels esclaus de l'oest d'Àfrica pot ser comparable amb el cúmul d'emocions i màgiques combinacions sonores que aquesta canadenca (un dels paisos musicalment parlant més interessants a l'actualitat) és capaç d'oferir al llarg dels 12 talls que conformen un treball llençat a l'estat espanyol des d'un segell a seguir molt de prop: New Mood Jazz (Marcus Miller, Litus, etc)
Cançons pròpies creades amb una marcada dèria per a cuidar les parts guitarreres, l'altre dels instruments que, junt la veu, domina la canadenca, mesclades amb bones versions, tan de moda últimament, de Jimi Hendrix, Elton John o l'enèsima revisió del Sweet dreams dels Eurythmics, conformen el gruix el tercer i ambiciós disc d'una artista que ja és comparada, amb tot el dret del món amb icones de la historia musical com Janis Joplin o Ella Fitzgerald, quasi res.

There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths

2008-03-24T16:51:00.002+01:00

Descobriments...

2008-03-23T20:01:00.011+01:00

A cops, la casualitat et porta a descobrir (en el cas d'avui redescobrir) nous, i no tant nous, talents musicals que fan sentir-te ínfimament petit en un món tan immensament gran com és la música. Ja m'ha passat amb John Mayer, Raul Midón, Ray Lamontagne, etc., i ara amb Paula Cole.
Res a veure sanguíniament amb els Cole de tota la vida (Natalie, Nat King, etc), tot i que per la seva qualitat podria ser acceptada al clan, aquesta interessant re-troballa que m'ha arribat a les oïdes és una d'aquestes agradables sorpreses que et donen fils dels que val la pena estirar fins a l'altre cap del cabdell per a veure què hi ha de bo...
Artista amb una més o manco sòlida carrera a sobre (ha treballat amb grans com Peter Gabriel, el seu descobridor o Melissa Etheridge), es va donar a conéixer a molts (jo inclòs), tot i que sense gaire repercussió) amb la bso de Dawson Creek, fet aquest que per variar la va encasellar erròniament en el món del "adult-pop" americà en detriment de la seva vessant més jazz i soul que hauria d'haver potenciat en major mida.
Esper que els seus treballs on vull submergir-me en tenir una estona estiguin tan ben construits com aquesta gran cançó anomenada feeling love...

Hallelujah! - Leonard Cohen

2008-03-05T21:03:00.002+01:00

John Say's

2008-03-04T23:24:00.006+01:00

Ha tornat, discogràficament parlant i de forma més que breu, un dels músics més complets de tot el panorama pop anglès: John Mayer.
Una banda sonora, ultimament el refugi econòmicament solvent i de liquidesa ràpida emprat per a molts artistes; concretament la que dona fil musical al film "The bucket list" (Ahora o nunca), és la que ha fet retornar a l'estudi a un artista privilegiat, capaç de dominar dos dels instruments més complicats que existeixen i que a primer colp d'ull semblen dels més senzills de la música: veu i guitarra.
Des d'una de les meravelles musicals del 2006, anomenada Continuum (disc que, inexplicablement, o no, ha passat més que desapercebut a l'estat espanyol) Mayer s'havia dedicat a recórrer mig món en directe, un dels seus "forts", i a descobrir nous amics (Ben Folds, Robert Randolph...) amb qui compartir talent sonor en un interessant projecte que reconvertia un porta-avions en un escenari flotant gegant.
I entre concert, gira, recollida de grammys, etc., aquest bon músic ha aparegut amb un retorn musical cap al pop primerenc de temes com "daughters", o "your body is wonderland"; estil que esperem no sigui de nou la linea a seguir en propers treballs ja que el soul elegant i carregat de detalls sonors espectaculars que aconseguia aquest americà a Continuum, seria molt probablement el punt d'inici de la conquesta del món, (ja iniciada mediaticament en aparicions a CSI o la propia banda sonora de Ahora o nunca).

The House of Rising Sun - The Animals

2008-02-21T00:05:00.002+01:00

Lenny, o per què canviar si està bé...

2008-02-18T17:18:00.012+01:00

"Is it time for a love revolution" no és precisament un compendi sonor gaire revolucionari, musicalment parlant, ni tan sols és un disc on l'amor serveixi de fil conductor principal, la qual cosa es d'agrair ja que normalment aquest tema no és més que una vulgar i ensucrada excusa per a enregistrar 10 balades amb la mateixa tonalitat, armonia i intenció.
El que sí denota aquesta nova (vuitena ja) entrega discogràfica de Kravitz, és la intenció clara, no de revolucionar res, sino de retornar als començaments musicals que enaltiren a aquest músic a l'olimp dels rockers. Are you gonna go my way, Always on the run o Believe ara es reprodueixen 15 anys després baix titols com Bring it on, Love revolution o I'll be waiting, aquesta darrera elegida com la presentació oficiosa del disc.
Rock, cruesa sonora, de nou L.K enregistrant tots els instruments a casa seva, lletres més o manco fàcils de recordar i una actitud més que combativa davant el mon que envolta al controvertit músic, són alguns dels trets a priori més visibles d'un treball que sembla anar de camí d'estades eternes a billboards, gires inacabables, etc, vaja, la revolució que sempre hi ha darrera el llençament d'algun disc d'una superstar com aquesta.
En tot cas, I'll be waiting, junt a un o dos temes més del disc (dancin' til dawn i If you want it) són una mostra clara de la bona inventiva que de tant en tant gaudeix aquest music, ara també artista-combatent contra el canvi climatic: El llibret està impres en paper ecològic.
De totes formes s'haurà de continuar esperant a que arribi el disc definitiu de Kravitz, (cosa que va estar a punt de passar amb Circus) amb el qual revolucioni d'una vegada per totes la música rock actual. Això sí, com sempre, amb sons dels 70's.
Mentre això estigui per passar, jo em conformo molt be amb aquest bon tema..

Last Train To London - ELO

2008-02-01T00:32:00.000+01:00

KD

2008-01-31T23:19:00.003+01:00

Lang, com es suposa... acaba de llençar el que probablement sigui el disc amb el que aconsegueixi fer oblidar d'una vegada per totes que va (desgraciadament per la seva imatge i afortunadament per la seva butxaca) col·laborar amb Elton John a aquella oda al glam desnodrit i carregat de lluentons anomenada Teardrops, que molts podem recordar gràcies a la constant radiació (radiofònica i a cops nuclear) que varem patir a l'estil més purament quaranter.
Sí, sí, que ja sé que compta amb varis Grammys a l'abast, (no sé si això es garantia de res) o que la vida personal d'aquesta artista ha estat força trasbalsada i això ja li ha fet canviar la imatge i també el tipus de música, però no puc evitar aprofitar qualsevol ocasió que se'm presenti per a descarregar contra Sir Elton, ho sento.
Doncs vuit anys ha dedicat na Kathryn a Watershed; una petita meravella musical que desborda puntetes de jazz, country i pop a parts iguals, i a on la mesura harmònica i la conjugació d'aquests estils, mesclats amb el repòs i la maceració (com si d'un gran reserva del priorat es tractàs), fan del resultat un esplèndid seguit de cançons capaç de fer que qualsevol que les escolti pugui tancar els ulls i, per una estona, deixar-se fer per la veu i la capacitat creativa de la canadenca i experimentar fins i tot sensacions, un concepte que ultimament no es dóna gens sovint en la música.
No se si és cosa de Nonesuch, o si Canadà (pais de grans propostes musicals com Malajube o Of Monteral), o si PETA, o si que els Rollings l'imitassin descaradment el seu Constant Craving o si l'homosexualitat, el cas és que KD Lang ha reunit experiencia, experiències, bones idees i les ha fetes coincidir a Watershed.

Chain Of Fools - Aretha Franklin

2008-01-21T17:21:00.000+01:00

Retorns

2008-01-21T14:13:00.004+01:00

Primer foren els Who, després Led Zeppelin, Genesis, Police, ara Michael Jackson, els qui convidats pel directiu de torn, afeccionat a tractar la música com un gran joc construït sobre el Risk i el Monopoli a parts iguals, decidiren penjar-se les guitarres, encendre els micròfons de nou, re-gravar-se els vells temes o pujar-se als escenaris, per a demostrar a les noves generacions com sonen els grups que les han influenciat i embadalir als seguidors de sempre.
Estrategia comercial basada en la nostalgia? tenir al calaix encara coses a dir? No se, probablement una mica de tot. El cas és que una nova signatura de pes s'ha d'afegir a la llista dels retorns, tot i no haver aturat mai: Beck. Sí, sí! El cantautor de L.A. tornarà a llençar al mercat, el treball que va marcar una inflexió en la musica indie pop, el disc que molts empren per a explicar què és i com ha de sonar aquest estil a l'actualitat: Odelay (DGC, 1996).
Un lp que porta sobre les esquenes 12 anys d'existència i que serà reeditat en format de luxe conformat per 2 cds, dvd, extres per a fans.. vaja el de sempre, i que servirà per a comprovar com la industria discogràfica continua apostant pel passat per intentar aconseguir que el seu futur tengui, contablement parlant, xifres semblants com les que es donaven quan apareixien els treballs i les bandes que he esmentat abans.
La llista és inacabable, i la conforma qualsevol banda que al llarg de dècades passades hagi estat capaç de vendre un parell de milions de discs. Un joc força perillós que pot enfonsar als qui intentin engegar una carrera discogràfico-musical a l'actualitat i que pot saturar una mica més l'anquilosat món sonor que s'està erigint davant nosaltres.
No seré jo qui intenti explicar una solució possible a una situació que ja no la té... Igual és que hi ha massa música ja i els humans no tenim la capacitat per a absorbir tal quantitat d'informació. Però sigui benvinguda la oportunitat d'anar a la tenda i retrobar-se amb un disc l'estant de novetats que compta amb alguns dels himnes del pop independent com Novacaine o Devil's Haircut i que vist el ressorgir del pop independent a l'actualitat, com a mínim serà un hit en vendes, al cap i a la fi, un dels motius de pes de tots aquests retorns.

Windows In The Sky - U2

2008-01-16T22:24:00.000+01:00

Diferents...

2008-01-15T22:52:00.003+01:00

Han hagut de passar dues dècades d'ençà d'aquell Sant Jordi, perquè ens tornem ateus, deixem el Palau per a sortir a veure món i donem peu a l'aparició de formacions les quals pensin en la música en català sense sentiment d'inferioritat i sense haver de refugiar-se entre la subvenció de torn (tot i que encara donin un cop de ma) o el caça talents governamental qui, a mode de comercial de la politica, necessiti complir objectius anuals sense importar-hi res més que el nombre d'ajuts i no el motiu dels mateixos.
I sí, podríem acceptar que els musics en català són diferents, però ni tant com uns voldrien ni tan poc com altres desitjarien, perquè la música i la gent acaba evolucionant o involucionant, segons ho mirin uns o altres ulls.
Alguns exemples de com estan canviant les coses, són dos cosins musicals apareguts des de zones també cosines, Catalunya i Balears: Mishima i Marcel Cranc.
Ambdues propostes sonores en que el pop de so novaiorquès embolcalla a la paraula, sí, catalana, i en que les aportacions electròniques estan fetes des d'una sensibilitat no-regionalista, semblen ser el reflex dels nous moviments musicals que estan girant dins el saturat món independent de la música, que no de música independent com s'intenta vendre des d'estaments no musicals, per a aportar certa frescor al panorama.
Tal vegada seria un bon moment per a que d'una vegada per totes els pesos pesants (lax 'n' bustos, pets's, penya's, etc's), o el seu entorn hiper-protector, fessin lloc als qui intenten renovar i ampliar l'oferta sonora des de perspectives que ja fa temps funcionen en altres llengües i llocs, i que degut a recels o falta de demanda clara (per desconeixement) han evitat que es doni una expansió real cap una nova revolució musical com la que musics com Gerard Quintana o Pemy Fortuny, (dos dels pocs que han sabut condicionar-se correctament al nou panorama sonor) portaren a terme fa 20 anys.
Doncs noms propis com els catalans Mishima que acaben de treure "set tota la vida (sinnamon records)" o Marcel Cranc "animal fràgil (blau/discmedi)" a la fi són, de forma clara, una opció real per a ampliar fins horitzons diferents el poc renovat parc sonor català.
Els primers, Mishima, per la seva visió internacional de la forma de compondre música, la capacitat per a contar coses sense caure en clixés i la extraordinària harmonia entre pop i electrònica; i el segon, Marcel Cranc (si es preferix Miquel Vicensastre) per l'atreviment que suposa el fet de voler fugir de la música de verbena, la qual ha d'acompanyar necessàriament a les propostes balears que trien la llengua illenca per a expressar-se, i per la gran tasca en l'aconseguiment d'un so poc comú, propi i allunyat de la resta de propostes autòctones que encara es barallen intentant imitar a Sau o, com molt, a Antonia Font.
Tan de bo deixem algun dia de ser diferents musicalment per la llengua i sí ho siguem pels estils i les cançons de grans projectes sonors com els que tímidament van apareixent... Maleïda política...

Podeu escoltar aquestes propostes aquí:

Marcel Cranc

Mishima

The Sea - Morcheeba

2008-01-14T00:35:00.000+01:00

Himnes

2008-01-12T16:04:00.003+01:00

Els qui pensaven que el món és l'única pàtria que existeix ja tenen un nou motiu per a enorgullir-se de la seva postura: ja hi ha proposta en ferme de lletra per a la marxa granadera, coneguda com himne estatal.
I sí, evidentment ja hi de nou debat nacional, a l'altura dels millors anys de GH's o OT's; com no podia ser d'altra forma en un país tan de bombo i pandereta com aquest. Des de temps del la,la,la en català de Serrat, no hi havia una polèmica musical semblant en calat social com aquesta; serà que no han canviat tant els temps, no?
Però vaja, si el boss aconseguia que el seu "born in the usa" fos considerat com l'himne oficiós del país de les barres i estrelles, encara som a temps que aparegui alguna cançó que faci el mateix efecte substitutiu per a aquest cantó de l'atlàntic...
No sé si amb la categoria d'himne, però superant amb creus a la de clàssic, és la cançó que m'encantaria dedicar a tots els escurçons que han decidit dir què és un himne i què no ho és.
Perquè estaria be que hi hagués dies com els canta Van Morrison....

by Joan Trias.

(Sittin'on) The Dock Off The Bay - Otis Redding

2008-01-12T03:35:00.000+01:00